Estrofa 1
Ressona el plor d’ahir
Seguint un tros de llum
Dalt el pou un sostre blau
Seguim segur
No tinc el cor partit
Però em marxa el cap molt lluny
I busco un crit perdut que faci callar al gall
Seguim segur
Ferropea comença reconeixent el dolor del passat (el plor d’ahir), però ho fa seguint un tros de llum, que és l’impuls vital que Tito ha après a reconèixer. No tinc el cor partit és la constatació que el sistema no està trencat del tot. Però em marxa el cap molt lluny és Tito que s’activa i comença a donar voltes, buscant un crit perdut que faci callar al gall. Aquest «gall» és la rumiació, el soroll de RadioSapiens que no deixa viure. Tot i així, Ferropea i Tito es diuen seguim segur, ancorant-se en el present.
Estrofa 2
Uanananana
Ànima lliure, canta’ls-hi als dies
Surt a buscar-te i digue’m que tornes
Llàstima puta, pluja d’estrelles
Busca’m per sempre i troba les notes
Aquí Ferropea deixa anar el control. L’ànima lliure és el crit d’Agamenon, que vol cantar i viure sense les cadenes de les regles. Llàstima puta, pluja d’estrelles és una expressió purament emocional, viscuda, sense passar per la lògica. Ferropea reconeix aquesta bellesa caòtica i li dona espai perquè surti, perquè entén que Tito necessita aquesta llibertat per no ofegar-se.
Tornada
Plora i riu
Que sigui tot de veritat
També tens por del demà
Plora i riu, corre i viu
Plora i riu
Que passi el que ha de passar
Aquest és el nucli del pacte. Ferropea li diu a Tito: Plora i riu, és a dir, expressa l’espectre complet d’emocions, no et tallis. Però Ferropea afegeix També tens por del demà, reconeixent la vulnerabilitat de Tito. Corre i viu és el permís que Ferropea dona a Tito perquè agafi el control i visqui el present. Que passi el que ha de passar és l’acceptació que les regles ja no bloquegen, que el fre s’ha relaxat perquè el sistema pugui fluir.
Estrofa 3
No menjo margarides tots els dies
No sempre és de colors, sinó t’hi avorriries
Si vols podem anar fent el paperina
I ens mirem el camí i els marges plens d’ortigues en fila
Despenja’t, descalça’t i despulla’t si ho sents
Que pots ser feliç però no tots els dies
Aquesta és la veu de Ferropea que, per primera vegada, no bloqueja, sinó que accepta la realitat. Diu: No sempre és de colors (no tot pot ser perfecte), pots ser feliç però no tots els dies (acceptació de la imperfecció). Despenja’t, descalça’t i despulla’t és una invitació a treure’s les màscares i a permetre que Agamenon es mostri tal com és, amb les seves ortigues incloses.
Pre-Tornada
Seguim segur
Seguim segur
Salta saltamartí, hi ha mil dies bons i dies de merda
Salta saltamartí, hi ha mil dies bons i dies de merda
Salta saltamartí, hi ha mil dies bons
Ferropea i Tito junts, ancorats en el present (seguim segur). La lletra és crua i directa: la vida no és un conte de fades. Hi ha mil dies bons i dies de merda és l’acceptació total de l’experiència humana. El saltamartí és Agamenon, que salta i es mou, que no es queda quiet, que viu malgrat tot. La repetició és un ancoratge en el present, un recordatori que no cal controlar-ho tot.
Tornada Final
Plora i riu
Que sigui tot de veritat
També tens por del demà
Plora i riu, corre i viu
Plora i riu
Que passi el que ha de passar
La repetició final és la consolidació de l’aprenentatge. No és un bucle, és un mantra. Ferropea ha après a conviure amb la imperfecció. Accepta la por de Tito (el demà) i accepta la llibertat d’Agamenon (el present). I en lloc de bloquejar, dona el seu vistiplau final: Que passi el que ha de passar.