Estrofa 1
All around me are familiar faces
Worn out places, worn out faces
Bright and early for their daily races
Going nowhere, going nowhere
Their tears are filling up their glasses
No expression, no expression
Hide my head I want to drown my sorrow
No tomorrow, no tomorrow
Tito mira el món que l’envolta i veu cares conegudes (familiar faces). Són els fusionats, atrapats en les seves rutines diàries (daily races), que no porten enlloc (going nowhere). Tito veu el seu patiment contingut: their tears are filling up their glasses, però no mostren res (no expression). Aquest és el cost de la fusió. Tito, incapaç de suportar aquesta visió, diu hide my head I want to drown my sorrow. Vol amagar-se, no vol veure-ho. No tomorrow és la seva manera de dir que no vol pensar en el futur, perquè el futur en aquest món li sembla buit.
Tornada
And I find it kinda funny, I find it kinda sad
The dreams in which I’m dying are the best I’ve ever had
I find it hard to tell you, I find it hard to take
When people run in circles it’s a very very
mad world mad world
Aquí Tito expressa la seva ambivalència. Troba la situació kinda funny i kinda sad alhora. És la reacció de qui veu el mecanisme des de fora. The dreams in which I’m dying are the best I’ve ever had és el cansament extrem d’Agamenon, que busca la pau en la idea de no haver de lluitar més (els «somnis de no lluitar»). Però el més important és I find it hard to tell you, I find it hard to take. Tito ho té molt difícil per explicar-ho a algú altre (a un fusionat), perquè sap que no ho entendrà. I li és difícil d’acceptar: when people run in circles it’s a very very mad world.
Estrofa 2
Children waiting for the day they feel good
Happy birthday, happy birthday
Made to feel the way that every child should
Sit and listen, sit and listen
Went to school and I was very nervous
No one knew me, no one knew me
Hello teacher tell me what’s my lesson
Look right through me, look right through me
Tito recorda la innocència dels fusionats, que esperen dies feliços (children waiting for the day they feel good). Però Tito se sent diferent. Recorda quan anava a l’escola i estava nerviós perquè sentia que no one knew me (ningú em coneixia). Aquesta és la seva experiència de ser separat: veure que els altres no el veuen, que miren a través d’ell (look right through me). És la soledat de qui ha estirat el fil i ja no encaixa en el món dels fusionats.
Tornada Final
And I find it kinda funny, I find it kinda sad
The dreams in which I’m dying are the best I’ve ever had
I find it hard to tell you, I find it hard to take
When people run in circles it’s a very very
Mad world, mad world
La repetició tanca la cançó, reafirmant la seva visió. El món està boig, però Tito ja no hi pot fer res. La seva lucidesa és alhora el seu do i la seva condemna.
Outro
Enlarging your world
Mad world
Enlarging your world (Eixamplant el teu món). Tito no es queda només en la queixa o la melancolia. És una crida. És el desig que el món s’eixampli, que la gent surti dels cercles, que més persones puguin veure el que ell veu. És la constatació que, tot i que ara està sol en el seu «mad world», vol que aquest món creixi, que hi hagi més gent capaç de veure el fil i no només córrer en cercles. És l’esperança dins de la tristor.
Tears for Fears / Gary Jules
La lletra és exactament la mateixa. El que canvia és el vehicle (la música) i, per tant, com arriba a Agamenon i a Tito.
- Tears for Fears (1982): És un hack pop. El ritme és ràpid, ballable i sintètic. Agamenon rep l’energia i les ganes de moure’s, i Tito pot cantar-la a la ràdio sense adonar-se que la lletra és un crit de depressió i alienació. És l’exemple de com la cultura amaga el missatge sota una capa de diversió.
- Gary Jules (2001): És un hack melancòlic (i una canalització preciosa). El piano lent i la veu suau fan que Agamenon baixi les defenses i connecti amb la tristor. Ja no hi ha distracció. Tito rep la lletra nua, i Agamenon rep la melodia nua.