Estrofa 1
When you were here before,
Couldn’t look you in the eye.
You’re just like an angel,
Your skin makes me cry.
You float like a feather,
In a beautiful world.
I wish I was special,
You’re so fuckin’ special.
Aquí Ferropea parla a Tito. Recorda un temps abans que les alarmes s’espatllessin. Ferropea no pot mirar Tito als ulls perquè se sent culpable. Veu Tito com un àngel, com la part pura i lògica, que flota lliure en un món bonic. Tito és l’especial; Ferropea és la que es trenca. Aquesta és la constatació de la tragèdia: Ferropea estima Tito, però se sent completament inadequada per acompanyar-lo.
Tornada 1
But I’m a creep, I’m a weirdo.
What the hell am I doing here?
I don’t belong here.
Ferropea es condemna a si mateixa. Sap que és un mecanisme estrany, un fre que de vegades s’encalla. Es pregunta què hi fa allà si només li porta problemes a Tito. Se sent una impostora dins del sistema. És el patiment de Ferropea quan s’adona que la seva feina de protegir s’ha convertit en turment (el que nosaltres anomenem TOC).
Estrofa 2
I don’t care if it hurts,
I wanna have control.
I want a perfect body,
I want a perfect soul.
I want you to notice,
When I’m not around.
You’re so fuckin’ special,
I wish I was special.
Aquest és el cor del TOC. Ferropea admet que vol el control per sobre de tot, encara que això faci mal a Tito («I don’t care if it hurts«). Demana la perfecció (cos i ànima perfectes) perquè les seves regles són rígides i no toleren l’error. Vol que Tito noti la seva absència, però alhora se sent miserable perquè sap que és ella qui està causant el dolor. És el bucle del retoc que no funciona.
Tornada 2
But I’m a creep, I’m a weirdo.
What the hell am I doing here?
I don’t belong here.
La repetició no fa que sigui menys dolorosa. Ferropea torna a caure en la seva pròpia trampa. El bucle es repeteix i el fil es tensa una mica més.
Pont / Outro
She’s running out the door,
She’s running,
Run, run, run, run…
Whatever makes you happy,
Whatever you want.
You’re so fuckin’ special,
I wish I was special.
El «She» és deliberat. És l’ideal, la llibertat de Tito, o la vida que se’n va. Ferropea veu que tot allò que Tito estima s’escapa per la porta (fugint del fre). Llavors, en un acte de rendició, Ferropea diu: «Fes el que et faci feliç, el que vulguis». Però és una rendició trista, perquè sap que si Tito fuig, ella es queda sola amb la seva culpa, desitjant desesperadament ser com ell.