Estrofa 1
Tinc un cel i un infern a dins
Milers de nits que es fan matins
Comptant les llàgrimes al buit
He après a caure cap amunt
Tito reconeix la dualitat d’Agamenon: un cel i un infern a dins. No hi ha un sol estat; el cos pot passar de l’èxtasi al pou en un moment. Milers de nits que es fan matins és el pas del temps, la resiliència, el fet de sobreviure als bucles. He après a caure cap amunt és una de les frases més potents de la cançó: Tito ha après a fer de la caiguda (el bloqueig, el patiment) una oportunitat per créixer.
Estrofa 2
Dins el plany, dins el pla, iaiai
Hi ha una estrella que em diu
Que no et trepitgi mai ningú
No deixis mai de ser tu
Aquí Tito escolta la veu interna (la seva «estrella»). És la veu d’Agamenon o de Ferropea que li recorda la importància de mantenir la seva essència. No deixis mai de ser tu és el recordatori que, tot i les màscares socials i els hacks de la cultura, Tito ha de mantenir la seva lògica i la seva veritat.
Tornada
I si el cor diu que vol jugar-s’ho tot
Qui soc jo per dir-li que no?
Qui soc jo per dir-li que no?
Qui soc jo per dir-me que no?
Aquest és el punt d’inflexió. El «cor» és Agamenon. Tito s’adona que no pot (ni ha de) controlar l’impuls del gegant. Qui soc jo per dir-li que no? és la rendició de Tito a la seva pròpia petitesa. Ja no intenta frenar Agamenon amb lògica; accepta que el gegant ha de viure. I la repetició final (per dir-me que no?) és Tito adonant-se que ell mateix s’estava bloquejant.
Estrofa 3
Si veig l’error com una religió
Reso a les nits per viure dies nous
Estimo el sol quan fa dies que plou
Vull viure-ho tot com un primer petó
De què em serveix la por?
Aquí Tito qüestiona directament Ferropea. Veure l’error com una religió és el TOC, el perfeccionisme de Ferropea. De què em serveix la por? és el crit de Tito demanant a Ferropea que deixi de frenar-lo. Vol estimar el sol (la vida) i viure-ho tot amb la intensitat d’un primer petó.
Estrofa 4
Hi ha un mur per cada decisió
Salto a l’abisme perquè és el que vull
La sort no et busca, te la busques tu
Ningú afronta per tu les teves pors
Tito pren el control de la seva vida. Salto a l’abisme és acceptar el risc de viure (de sentir Agamenon sense la xarxa de seguretat de Ferropea). I Ningú afronta per tu les teves pors és la constatació que Ferropea no pot viure la vida per ell. Tito ha de fer-se càrrec de les seves pròpies decisions.
Estrofa 5
Segur que has pensat que no es pot
Tornar a renéixer des de dins el sot
Quan m’he fet pols sempre m’ha fet millor
He après a veure-ho clar quan es fa fosc
Aquí Tito parla de la dissonància cognitiva i del procés de reconstrucció. Tornar a renéixer des de dins el sot és el que passa després de tocar fons. Quan m’he fet pols sempre m’ha fet millor: el patiment no és debades; és l’eina que l’ha fet més fort. He après a veure-ho clar quan es fa fosc és el reconeixement que, en els moments més difícils (la foscor d’Agamenon o la rigidesa de Ferropea), Tito ha après a veure-hi clar.
Pont
Perdent és quan més he guanyat
Què m’impedeix anar amb el cap amunt?
Vull veure un cel que no es pot gobernar
Jo només vull veure elefants volant
Jo només vull veure elefants volant
Perdent és quan més he guanyat: acceptar que no pot controlar-ho tot és el que l’ha fet lliure. Veure elefants volant és la metàfora de la llibertat absoluta, l’absurd, la màgia de viure sense el pes del control. És el desig de Tito de veure el món amb ulls d’Agamenon, sense la lògica que ho limita tot.
Outro
Creixen flors on cauen les pedres
Tot el que ens enfonsa és tot el que ens salva
Busco un lloc entre la incertesa
Per quedar-m’hi a viure
Si sempre que em perdo és quan puc trobar-me
Flors on cauen les pedres
Tot el que ens enfonsa és tot el que ens salva
Busco un lloc entre la incertesa
Per quedar-m’hi a viure
Si sempre que em perdo
Aquesta és la conclusió de Tito. Creixen flors on cauen les pedres i Tot el que ens enfonsa és tot el que ens salva: Agamenon, que de vegades el destrossa, és el que el manté viu. Ferropea, que de vegades el bloqueja, és el que el protegeix. Busco un lloc entre la incertesa per quedar-m’hi a viure: Tito ja no busca la seguretat absoluta; accepta que viure és conviure amb el dubte. I Si sempre que em perdo és quan puc trobar-me: la pèrdua del control és l’única manera de trobar-se a si mateix.