Estrofa 1
Hores que passen com sempre esperant-te una vegada més
de la nit d’ahir em tormenta el teu cos blanc, jove i calent
sempre suplicant, sempre demanant, sempre maltractant-me
és inútil continuar.
Tito està en un estat d’espera eterna (hores que passen com sempre esperant-te). Espera una treva, una validació que no arriba. El teu cos blanc, jove i calent és una imatge pertorbadora; potser és la idealització de Ferropea, o potser és la mateixa Agamenon (l’emoció pura) que Tito desitja però que Ferropea li bloqueja. La repetició sempre suplicant, sempre demanant, sempre maltractant-me descriu el bucle del TOC: Tito suplica una mica de pau, Ferropea li exigeix més comprovacions, i el resultat és el maltractament. La conclusió és contundent: és inútil continuar.
Estrofa 2
Dies que passen com sempre allunyant-te de mi un cop més
on estaves ahir al vespre quan tenir-te era tan urgent
sempre suplicant, sempre demanant, sempre maltractant-me.
La distància augmenta. Ferropea s’allunya (allunyant-te de mi un cop més). Tito recorda un moment de connexió o d’urgència (quan tenir-te era tan urgent), potser un moment en què va poder aplanar i negociar, però que s’ha esvaït. La repetició del bucle torna a aparèixer, com una maquinària que no s’atura.
Tornada
Cansat d’esperar-te, tu vols destrossar-me
és inútil continuar, no soc més que un joc per a tu
et segueixo allà on vas, sóc com un gos perdut.
A les nits que estic calent et necessito i no hi ets
un dia d’aquests et deixaré.
Aquest és el clímax de la desesperació. Tito es declara cansat d’esperar. Sent que Ferropea el vol destrossar, que el fa servir com un joc. Sóc com un gos perdut és la submissió total: Tito ha perdut la seva llibertat i la seva dignitat, arrossegat per les regles de Ferropea. I aquí apareix la clau: a les nits que estic calent et necessito i no hi ets. La «nit» i la «calor» són el regne d’Agamenon, l’impuls i el desig. Tito necessita desesperadament aquesta connexió, però Ferropea no hi és per permetre-la (o l’ha bloquejada). La seva amenaça final, un dia d’aquests et deixaré, és el crit de qui ja no pot més i busca una sortida, encara que sigui trencant el pacte.
Estrofa 3 (La que tanca el cercle)
Mesos que passen com sempre dies de vital necessitat
si et pogués tenir calenta ofegant-te entre les meves mans.
El temps continua passant (mesos que passen). La necessitat és vital. Aquí la imatge és molt forta: si et pogués tenir calenta ofegant-te entre les meves mans. Tito desitja tenir Ferropea (la regla, el fre) a la seva mercè, poder-la controlar, poder-la ofegar. És el desig de revertir la relació de poder, de deixar de ser el «gos perdut» i passar a ser qui domina el fre. Però és només un desig, perquè la realitat és que Ferropea el té sotmès.