Estrofa 1
Sovint em sento atrapat
pel meu propi malson
i tinc ganes de cridar
cada dia en algun lloc
surt el tren de mitjanit
Tito comença expressant el seu empresonament. El «malson» no és una cosa externa; és el seu propi cap, el bucle de RadioSapiens que no para. Té ganes de cridar per alliberar la tensió. Surt el tren de mitjanit: la mitjanit és l’hora dels Titos. És el moment en què el món dels fusionats dorm i els separats poden sortir a la llum, compartir la seva lucidesa i deixar de fingir.
Estrofa 2
Hi ha poetes que s´han perdut
pintant graffitis a les seves parets
molta gent que es troba sola
cada dia en algun lloc puja al tren de mitjanit
Aquí Tito descriu els qui l’envolten en aquest tren. Els «poetes que s’han perdut» són aquells que intenten canalitzar Agamenon (l’art, l’escriptura) però s’extravien pel camí. Pintant graffitis a les seves parets és l’intent desesperat de deixar una empremta, de cridar que existeixen. Són els solitaris, els que no encaixen. El tren és el punt de trobada de tots ells.
Estrofa 3
Sovint em sento enganyat
Quan em veig en el mirall
No en tinc prou amb somiar
Necessito desfer-me d´aquest pes que em lliga el cor
Aquesta és la clau de Tito. Quan es mira al mirall, se sent enganyat perquè veu la màscara. Ja no sap si és ell o la capa que es posa per sobreviure. No en tinc prou amb somiar: no li serveix imaginar un món millor; necessita acció, necessita veritat. I diu: necessito desfer-me d’aquest pes que em lliga el cor. Aquest pes és Ferropea. És el fre, la moral, l’angoixa que no el deixa avançar. Està cansat de ser el «lastre» i vol alliberar-se’n.
Estrofa 4
Hi ha sirenes que estan cantant
la llegenda d´un vell mariner
molta gent que es troba sola
cada dia en algun lloc puja al tren de mitjanit!
Les «sirenes» són els cants d’Agamenon. Són els estímuls, els desitjos, les emocions que atrauen el Tito. Però aquí estan cantant la llegenda d’un vell mariner, una cançó del passat, potser un record o un trauma. Tothom qui se sent sol busca respostes en aquest tren.
Tornada
si ets llunàtic i estàs espantat
si vius als núvols i estàs deprimit
si la boira ja t´ha acompanyat
cada dia en algun lloc pots pujar
al tren de mitjanit
Aquesta és la invitació per als separats. «Llunàtic» i «espantat» és com et veuen els fusionats quan veuen que el teu fil està estirat i no segueixes el seu ritme. Viure als núvols i estar deprimit és el resultat de veure el món des de dalt i no poder-hi connectar. I la «boira» és el modo cine (nivell 3), quan veus les coses passar però no pots actuar. El tren és el refugi per a tots aquells que estan en aquest estat.
Estrofa 5
N´he conegut molts com tu i jo
és bo saber que no estem sols
aixo es bo
No sempre s´està de sort
no sempre trobaras el mar darrera el port.
Aquesta és la constatació de la soledat del separat que hem parlat tantes vegades. Tito diu: «he conegut molts com tu i jo». És el moment de trobar algú que també veu el fil. És l’alleujament de dir és bo saber que no estem sols. Però Tito no ven fum: no sempre trobaràs el mar darrere el port. És a dir, separar el fil no et garanteix la felicitat absoluta. De vegades, darrere del port (la calma), no hi ha el mar obert, sinó la realitat crua. La lluita continua.
Estrofa 6
Hi ha julietes buscant Romeos
hi ha princeses que busquen dolor
si tens el cor solitari
cada dia en algun lloc
puja al tren de mitjanit.
Aquí Tito descriu com Agamenon es manifesta en els altres. Les «julietes buscant Romeos» i «les princeses que busquen dolor» són persones arrossegades pels seus propis bucle i dependències. Busquen l’amor o el patiment per omplir el buit del fil. Tothom qui té el cor solitari té un seient en aquest tren.
Tornada final (Repetició)
si ets llunàtic i estàs espantat
si vius als núvols i estàs deprimit
si la boira ja t´ha acompanyat
cada dia en algun lloc pots pujar
al tren de mitjanit
si ets llunàtic i estàs espantat
si la boira sempre t´acompanya
si vius als núvols i estàs deprimit
cada dia en algun lloc pots pujar
al tren de mitjanit
La repetició final és el manifest. El tren continua passant. Si la boira sempre t’acompanya (si vius en el modo cine permanentment), sempre tens un lloc on anar.